Perseguint la identitat

L'aforisme del temple d'Apol·lo, a Delfos, recomanava "coneix-te a tu mateix". La recomanació continua vigent, juntament amb una altra del tot expeditiva: "sigues tu mateix". Per comprovar-ho, només cal una típica i dropa recerca al Google: coneix-te a tu mateix, 23 pàg.; sigues tu mateix, 20; conócete a ti mismo, 73 ; sé tú mismo, 60; know thyself, 85; know yourself, 77; be yourself, 73.

I això com es fa? La veu de Fernando Pessoa ens en mostra, un cop més, la dificultat:

Perquè tu no estimes allò que jo dic amb les orelles amb què jo em sento dir-ho. Jo mateix si em sento parlar en veu alta, les orelles amb què em sento parlar en veu alta no m'escolten de la mateixa manera que l'orella íntima amb què em sento pensar paraules. Si jo m'equivoco, sentint-me, i he de preguntar-me, tantes vegades, a mi mateix, què he volgut dir, com m'han d'entendre els altres!
De quines inintel·ligències més complexes no és feta la comprensió que els altres fan de nosaltres!

Un jo mateix estrany a mi mateix, que sempre se m'escapa. Pessoa hi insisteix en més d'un passatge d'aquest Llibre del desassossec i ens ho deixa dit amb angoixa i ironia amb els versos dels seus heterònims, guspires d'un foc que per no apagar-se es multiplica i es dispersa sense remei. Però, malgrat tot, Pessoa sembla almenys refiar-se que es pugui entendre millor a si mateix que no els altres. Per això resulta encara més impactant el que afirma Clément Rosset a Lejos de mí. Estudio sobre la identidad:

...siempre he considerado la identidad social como la única identidad real; y la otra, la presunta identidad personal, como una ilusión total y al mismo tiempo perseverante, puesto que la mayoría la considera como la única identidad real...

Rosset recorda més endavant les paraules de David Hume al Tractat sobre la naturalesa humana:

En lo que a mí respecta, siempre que penetro más íntimamente en lo que llamo mí mismo tropiezo en todo momento con una u otra percepción particular, sea de calor o de frío, de luz o de sombra, de amor o de odio, de dolor o de placer. Nunca puedo atraparme a mí mismo en ningún caso sin una percepción, y nunca puedo observar otra cosa que la percepción. Cuando mis percepciones son suprimidas durante algún tiempo, como sucede por ejemplo en un sueño profundo durante el cual no me doy cuenta de mí mismo, puede decirse que verdaderamente no existo. Y si todas mis percepciones fueran suprimidas por la mente y ya no pudiera pensar, sentir, ver, amar u odiar tras la descomposición de mi cuerpo, mi yo resultaría completamente aniquilado, de modo que no puedo concebir qué más haga falta para convertirme en una perfecta nada. Si tras una reflexión seria y libre de prejuicios hay alguien que piense que él tiene una noción diferente de sí mismo, tengo que confesar que ya no puedo seguirle en sus razonamientos. Todo lo que puedo concederle es que él puede estar tan en lo cierto como yo, y que ambos somos esencialmente diferentes en este particular. Es posible que él pueda percibir algo simple y continuo a lo que llama su yo, pero yo sé con certeza que en mí no existe tal principio.

I acabem amb Rosset:

Quien se examina a menudo no avanza nada en el conocimiento de sí mismo. Y cuanto menos se conoce, mejor se encuentra.