Sí, sóc ateu
El llibre del filòsof francès André Comte-Sponville L'ànima de l'ateisme. Introducció a una espiritualitat sense Déu, traduït per Alexandre Gombau i publicat aquest any per Paidós, és un autèntic regal per a aquells que estem tan farts que ens diguin "així, en què creus?, no creus en res?, alguna cosa hi ha d'haver que expliqui tot això, no? ".Desafortunadament, són molts, i a tot arreu, els que continuen pensant, d'una manera més o menys contundent i més o menys conscient, que qui afirma que no creu en Déu és insensible, no té esperit, ni moral, i que està condemnat a ser un nihilista destructiu incapaç de trobar cap sentit a la vida, o algú que no sap mirar més enllà del propi melic o del cotxe que s'acaba de comprar. Tampoc és més acceptable identificar sempre un creient de qualsevol fe com un il·luminat irracional o un dogmàtic empedreït. Però el fet és que encara hi ha molts ateus que, per no discutir, fan servir la frase màgica "sóc agnòstic", i ho fan perquè saben que aquesta resposta no intranqui·llitza tant, els fa més políticament, o religiosament, correctes. Els tants per cent de "no ho sap, no contesta" mai no compten ni molesten.
Això no vol dir que un no pugui considerar-se agnòstic amb totes les lletres. En aquest cas, el dret d'abstenir-se és encara més "sagrat" -valgui la probable ironia-. Com diu Comte-Sponville, "l'agnòstic ni l'afirma ni la nega [l'existència de Déu]: rebutja pronunciar-s'hi o es reconeix incapaç de fer-ho". Per tant, l'important és tenir el dret, també, de votar no, de dir "crec que Déu no existeix".
Comte-Sponville, recordant una anècdota d'Einstein, comença la casa pels fonaments:
"Professor, creu vostè en Déu?" A aquesta pregunta, que li va plantejar un periodista, Einstein va respondre amb naturalitat: "Primer digui'm què entén vostè per Déu; aleshores li diré si hi crec". Aquest és el bon camí: cal una definició nominal, tant per als creients com per als ateus (els uns i els altres han de saber de què parlen i què és el que els confronta, en què creuen o no creuen), que, almenys a títol provisional, sigui suficient.Els tres graus de creença establerts per Kant són també aclaridors:
En inscriure'm, com assenyalava al principi d'aquesta obra, en un univers monoteista, i especialment en l'àmbit de la filosofia occidental, proposava la següent definició, de cap manera original (si ho fos, seria dolenta), i que no té altra ambició que posar-nos com a mínim d'acord en l'objecte del debat: Entenc per "Déu" un ésser etern, espiritual i transcendent (alhora exterior i superior a la natura) que hauria creat conscientment i voluntàriament l'univers. Se'l considera perfecte i benaurat, omniscient i omnipotent. És l'Ésser Suprem, creador i increat (és causa de si mateix), infinitament bo i just, del qual tot depèn i no depèn de res. És l'absolut en acte i en persona.
La diferència entre l'agnòstic i l'ateu no es basa, doncs, en la presència o no d'un pretès saber. Afortunadament per als ateus! Si trobeu algú que us digui: "Jo sé que Déu no existeix", no es tracta d'un ateu, sinó d'un imbècil. I el mateix passa, des del meu punt de vista, si trobeu algú que us digui: "Jo sé que Déu existeix". És un imbècil que confon la fe amb el saber.
"Aleshores -em responia un amic- jo sóc un imbècil: estic convençut que Déu no existeix." Això equival a confondre convicció i saber. Quina diferència existeix entre aquestes dues coses? Més o menys la que estableix Kant a la Crítica de la raó pura. Distingeix tres graus de creença o d'asserció: l'opinió, que té consciència de ser insuficient, tant subjectivament com objectivament; la fe, que només és suficient subjectivament, però no objectivament; i finalment, el saber, que és suficient tant subjectivament com objectivament. Amb l'excepció del vocabulari (en referir-me als ateus, m'estimo més parlar de convicció, com en ocasions fa Kant, en comptes que de fe, paraula aquesta darrera que pertany massa específicament al vocabulari religiós), aquesta distinció em sembla esclaridora. L'ateisme del meu amic és una convicció, mentre que el meu seria més aviat una opinió, de la mateixa manera que hi ha creients convençuts (tenen fe) i d'altres, menys segurs de si mateixos o de Déu, que es conformen tenint opinions religioses. Però, ¿qui, entre les persones intel·ligents i lúcides, pretendria, pel que fa a l'existència de Déu, disposar d'un saber, o dit d'una altra manera, d'una creença subjectivament i objectivament suficient? Si fos aquest el cas, hauria de poder convèncer-nos (és el que pertoca al saber: pot ser transmès a tot individu normalment intel·ligent i cultivat), i l'ateisme hauria desaparegut fa molt de temps. El mínim que se'n pot dir és que no és així.
"Jo no sóc ateu, m'explicava un amic: crec que existeix alguna cosa, una energia..." I és clar! Jo també crec que existeix alguna cosa, una energia (a més, és el que ens ensenyen els nostres físics: l'ésser és energia). Però, creure en Déu no és pas creure en una energia, sinó creure en una voluntat o en un amor! No és pas creure en alguna cosa, sinó creure en Algú! I és justament en aquesta voluntat, en aquest amor i en aquest Algú (el Déu d'Abraham i de Jacob, el de Crist o de Mahoma) que, per la meva part, no crec.
Ningú no posa en dubte que hi hagi alguna cosa. I que aquest ésser sigui una força (l'energeia dels grecs, el conatus de Spinoza, l'energia dels nostres físics): n'hi ha prou observant la natura per adonar-se'n. La qüestió és saber per què hi ha alguna cosa. Per què existeix la natura? Per què, l'energia? Per què, l'ésser? Per què, l'avenir? És la gran pregunta de Leibniz: "Per què hi ha alguna cosa i no més aviat no-res?" La pregunta va més enllà de Déu perquè l'inclou. Per què hi ha Déu i no més aviat no-res? Per això la pregunta per l'ésser és primera i retorna sempre. Ara bé, ningú no pot respondre aquesta pregunta. Afirmar que l'ésser és etern no és el mateix que explicar-lo: que sempre hi hagi hagut ésser ens dispensa de buscar-li començament o origen, però no de preguntar-nos per la seva raó. Pensar l'ésser com a necessari no és tampoc explicar-lo, sinó comprovar que només s'explica per si mateix (és "causa de si mateix", com solen dir els filòsofs), la qual cosa ho torna, per a nosaltres i definitivament, inexplicable.
I arribem a la pregunta que Comte-Sponville prova de respondre's i respondre'ns al tercer i últim capítol: Quina espiritualitat es pot proposar als ateus? Es pot esbrinar llegint el llibre. Jo em quedo amb les paraules que més s'acosten a la meva convicció, o fe: "Experiència del misteri, enllà de l'enganyosa transparència de les explicacions". Això vol dir que, davant la sorpresa immensa que hi ha alguna cosa, i no el no-res, Déu se'm fa petit. Per a mi, no pot ser altra cosa que una explicació, grandiosa i benintencionada moltes vegades, és cert, però una explicació, al capdavall, feta de paraules, de paraules humanes.
Es pensa sovint que un ateu creu que Déu no existeix perquè Déu és més enllà del que pot creure. I per què no a l'inrevés? No és justament que creu que Déu no existeix perquè Déu és massa a prop nostre per explicar tot allò que és més enllà de nosaltres?
Es pensa sovint que un ateu creu que Déu no existeix perquè Déu és més enllà del que pot creure. I per què no a l'inrevés? No és justament que creu que Déu no existeix perquè Déu és massa a prop nostre per explicar tot allò que és més enllà de nosaltres?
