Quan jo mori, hauré descobert qui sóc; "descobrir" amb el primer sentit que trobo al diccionari, exemple inclòs: "Fer cessar d'estar cobert. El president corregué la cortina i descobrí la placa commemorativa."

Piulades

El Twitter bull i, enmig de piulades contra l'etiqueta #catalunyallibertat, el Sergio, un nano molt jove d'Astúries, diu: "No soy fascista y mucho menos de derechas pero por mucho que os joda siempre seréis españoles. Asumirlo".

I uns quants tuits més avall, afirma: "Nacionalismo = fascismo. Por un mundo sin fronteras!". Jo li responc: "Ok: nacionalismo español = fascismo español. París capital de España!".

Ell: "Cómo os gusta poner fronteras. Yo os mandaba a todos a la isla Perejil y así os murierais con los monos!".
Jo: "Uy, uy! 4 tuits atrás dices que no eres fascista y mira lo que sueltas!".
Ell: "Es que cansáis...Dejad de dar la lija, oíste! Que lo pongo porque es mi opinión, no pa que chapes, pesao!".
Jo: "Ok. Opina, opina, que pensar cansa mucho. Que te vayan bien los estudios! Bona nit!".
Ell: "Igual llego más lejos que tú, monstri. Deja de pedir tanta llibertat y lucha por ella, que las palabras no actúan, crack!".
Jo: "No hace falta que vayas tan lejos. Ven a Catalunya y nos ayudas a luchar".
Ell: " No, porque yo no creo en vuestra independencia sino en un mundo sin fronteras.Bona nit, Carlos!".
Jo: " Círculo cerrado. Buenas noches, Sergi. Ay, Sergio, ¿verdad? Yo, Carles. Hay fronteras pero se saltan".

Després d'aquest diàleg circular, el Sergio ha repiulat la meva última intervenció. M'ha fet gràcia i tot, però no m'he pogut estar de piular un altre cop: "Gracias por el RT. Por cierto, ¿en tu mundo sin fronteras, John, Giovanni, Jean y Xuan se llamarán Juan?

Déu és el preu que hem de pagar per la nostra incapacitat d'estar permanentment fascinats per l'existència.

Per respecte a Déu, no crec que existeixi.

La vida no té cap sentit, ni punyetera falta que li fa.

Tinc tanta fe que no puc creure segons què.

Curiosament, per explicar l'única cosa que no calia atribuir als altres, ens inventem Déu, o sigui, l'Altre.

Perseguint la identitat

L'aforisme del temple d'Apol·lo, a Delfos, recomanava "coneix-te a tu mateix". La recomanació continua vigent, juntament amb una altra del tot expeditiva: "sigues tu mateix". Per comprovar-ho, només cal una típica i dropa recerca al Google: coneix-te a tu mateix, 23 pàg.; sigues tu mateix, 20; conócete a ti mismo, 73 ; sé tú mismo, 60; know thyself, 85; know yourself, 77; be yourself, 73.

I això com es fa? La veu de Fernando Pessoa ens en mostra, un cop més, la dificultat:

Perquè tu no estimes allò que jo dic amb les orelles amb què jo em sento dir-ho. Jo mateix si em sento parlar en veu alta, les orelles amb què em sento parlar en veu alta no m'escolten de la mateixa manera que l'orella íntima amb què em sento pensar paraules. Si jo m'equivoco, sentint-me, i he de preguntar-me, tantes vegades, a mi mateix, què he volgut dir, com m'han d'entendre els altres!
De quines inintel·ligències més complexes no és feta la comprensió que els altres fan de nosaltres!

Un jo mateix estrany a mi mateix, que sempre se m'escapa. Pessoa hi insisteix en més d'un passatge d'aquest Llibre del desassossec i ens ho deixa dit amb angoixa i ironia amb els versos dels seus heterònims, guspires d'un foc que per no apagar-se es multiplica i es dispersa sense remei. Però, malgrat tot, Pessoa sembla almenys refiar-se que es pugui entendre millor a si mateix que no els altres. Per això resulta encara més impactant el que afirma Clément Rosset a Lejos de mí. Estudio sobre la identidad:

...siempre he considerado la identidad social como la única identidad real; y la otra, la presunta identidad personal, como una ilusión total y al mismo tiempo perseverante, puesto que la mayoría la considera como la única identidad real...

Rosset recorda més endavant les paraules de David Hume al Tractat sobre la naturalesa humana:

En lo que a mí respecta, siempre que penetro más íntimamente en lo que llamo mí mismo tropiezo en todo momento con una u otra percepción particular, sea de calor o de frío, de luz o de sombra, de amor o de odio, de dolor o de placer. Nunca puedo atraparme a mí mismo en ningún caso sin una percepción, y nunca puedo observar otra cosa que la percepción. Cuando mis percepciones son suprimidas durante algún tiempo, como sucede por ejemplo en un sueño profundo durante el cual no me doy cuenta de mí mismo, puede decirse que verdaderamente no existo. Y si todas mis percepciones fueran suprimidas por la mente y ya no pudiera pensar, sentir, ver, amar u odiar tras la descomposición de mi cuerpo, mi yo resultaría completamente aniquilado, de modo que no puedo concebir qué más haga falta para convertirme en una perfecta nada. Si tras una reflexión seria y libre de prejuicios hay alguien que piense que él tiene una noción diferente de sí mismo, tengo que confesar que ya no puedo seguirle en sus razonamientos. Todo lo que puedo concederle es que él puede estar tan en lo cierto como yo, y que ambos somos esencialmente diferentes en este particular. Es posible que él pueda percibir algo simple y continuo a lo que llama su yo, pero yo sé con certeza que en mí no existe tal principio.

I acabem amb Rosset:

Quien se examina a menudo no avanza nada en el conocimiento de sí mismo. Y cuanto menos se conoce, mejor se encuentra.

La més gran mostra de mediocritat és pensar que el que no és sublim és mediocre.

Cal cap déu per entendre que no ets tu qui ha decidit viure i morir?

Sí, sóc ateu

El llibre del filòsof francès André Comte-Sponville L'ànima de l'ateisme. Introducció a una espiritualitat sense Déu, traduït per Alexandre Gombau i publicat aquest any per Paidós, és un autèntic regal per a aquells que estem tan farts que ens diguin "així, en què creus?, no creus en res?, alguna cosa hi ha d'haver que expliqui tot això, no? ".

Desafortunadament, són molts, i a tot arreu, els que continuen pensant, d'una manera més o menys contundent i més o menys conscient, que qui afirma que no creu en Déu és insensible, no té esperit, ni moral, i que està condemnat a ser un nihilista destructiu incapaç de trobar cap sentit a la vida, o algú que no sap mirar més enllà del propi melic o del cotxe que s'acaba de comprar. Tampoc és més acceptable identificar sempre un creient de qualsevol fe com un il·luminat irracional o un dogmàtic empedreït. Però el fet és que encara hi ha molts ateus que, per no discutir, fan servir la frase màgica "sóc agnòstic", i ho fan perquè saben que aquesta resposta no intranqui·llitza tant, els fa més políticament, o religiosament, correctes. Els tants per cent de "no ho sap, no contesta" mai no compten ni molesten.

Això no vol dir que un no pugui considerar-se agnòstic amb totes les lletres. En aquest cas, el dret d'abstenir-se és encara més "sagrat" -valgui la probable ironia-. Com diu Comte-Sponville, "l'agnòstic ni l'afirma ni la nega [l'existència de Déu]: rebutja pronunciar-s'hi o es reconeix incapaç de fer-ho". Per tant, l'important és tenir el dret, també, de votar no, de dir "crec que Déu no existeix".

Comte-Sponville, recordant una anècdota d'Einstein, comença la casa pels fonaments:

"Professor, creu vostè en Déu?" A aquesta pregunta, que li va plantejar un periodista, Einstein va respondre amb naturalitat: "Primer digui'm què entén vostè per Déu; aleshores li diré si hi crec". Aquest és el bon camí: cal una definició nominal, tant per als creients com per als ateus (els uns i els altres han de saber de què parlen i què és el que els confronta, en què creuen o no creuen), que, almenys a títol provisional, sigui suficient.

En inscriure'm, com assenyalava al principi d'aquesta obra, en un univers monoteista, i especialment en l'àmbit de la filosofia occidental, proposava la següent definició, de cap manera original (si ho fos, seria dolenta), i que no té altra ambició que posar-nos com a mínim d'acord en l'objecte del debat: Entenc per "Déu" un ésser etern, espiritual i transcendent (alhora exterior i superior a la natura) que hauria creat conscientment i voluntàriament l'univers. Se'l considera perfecte i benaurat, omniscient i omnipotent. És l'Ésser Suprem, creador i increat (és causa de si mateix), infinitament bo i just, del qual tot depèn i no depèn de res. És l'absolut en acte i en persona.

Els tres graus de creença establerts per Kant són també aclaridors:

La diferència entre l'agnòstic i l'ateu no es basa, doncs, en la presència o no d'un pretès saber. Afortunadament per als ateus! Si trobeu algú que us digui: "Jo sé que Déu no existeix", no es tracta d'un ateu, sinó d'un imbècil. I el mateix passa, des del meu punt de vista, si trobeu algú que us digui: "Jo sé que Déu existeix". És un imbècil que confon la fe amb el saber.

"Aleshores -em responia un amic- jo sóc un imbècil: estic convençut que Déu no existeix." Això equival a confondre convicció i saber. Quina diferència existeix entre aquestes dues coses? Més o menys la que estableix Kant a la Crítica de la raó pura. Distingeix tres graus de creença o d'asserció: l'opinió, que té consciència de ser insuficient, tant subjectivament com objectivament; la fe, que només és suficient subjectivament, però no objectivament; i finalment, el saber, que és suficient tant subjectivament com objectivament. Amb l'excepció del vocabulari (en referir-me als ateus, m'estimo més parlar de convicció, com en ocasions fa Kant, en comptes que de fe, paraula aquesta darrera que pertany massa específicament al vocabulari religiós), aquesta distinció em sembla esclaridora. L'ateisme del meu amic és una convicció, mentre que el meu seria més aviat una opinió, de la mateixa manera que hi ha creients convençuts (tenen fe) i d'altres, menys segurs de si mateixos o de Déu, que es conformen tenint opinions religioses. Però, ¿qui, entre les persones intel·ligents i lúcides, pretendria, pel que fa a l'existència de Déu, disposar d'un saber, o dit d'una altra manera, d'una creença subjectivament i objectivament suficient? Si fos aquest el cas, hauria de poder convèncer-nos (és el que pertoca al saber: pot ser transmès a tot individu normalment intel·ligent i cultivat), i l'ateisme hauria desaparegut fa molt de temps. El mínim que se'n pot dir és que no és així.

I avancem cap al rovell de l'ou, el misteri de l'ésser:

"Jo no sóc ateu, m'explicava un amic: crec que existeix alguna cosa, una energia..." I és clar! Jo també crec que existeix alguna cosa, una energia (a més, és el que ens ensenyen els nostres físics: l'ésser és energia). Però, creure en Déu no és pas creure en una energia, sinó creure en una voluntat o en un amor! No és pas creure en alguna cosa, sinó creure en Algú! I és justament en aquesta voluntat, en aquest amor i en aquest Algú (el Déu d'Abraham i de Jacob, el de Crist o de Mahoma) que, per la meva part, no crec.

Ningú no posa en dubte que hi hagi alguna cosa. I que aquest ésser sigui una força (l'energeia dels grecs, el conatus de Spinoza, l'energia dels nostres físics): n'hi ha prou observant la natura per adonar-se'n. La qüestió és saber per què hi ha alguna cosa. Per què existeix la natura? Per què, l'energia? Per què, l'ésser? Per què, l'avenir? És la gran pregunta de Leibniz: "Per què hi ha alguna cosa i no més aviat no-res?" La pregunta va més enllà de Déu perquè l'inclou. Per què hi ha Déu i no més aviat no-res? Per això la pregunta per l'ésser és primera i retorna sempre. Ara bé, ningú no pot respondre aquesta pregunta. Afirmar que l'ésser és etern no és el mateix que explicar-lo: que sempre hi hagi hagut ésser ens dispensa de buscar-li començament o origen, però no de preguntar-nos per la seva raó. Pensar l'ésser com a necessari no és tampoc explicar-lo, sinó comprovar que només s'explica per si mateix (és "causa de si mateix", com solen dir els filòsofs), la qual cosa ho torna, per a nosaltres i definitivament, inexplicable.

I arribem a la pregunta que Comte-Sponville prova de respondre's i respondre'ns al tercer i últim capítol: Quina espiritualitat es pot proposar als ateus? Es pot esbrinar llegint el llibre. Jo em quedo amb les paraules que més s'acosten a la meva convicció, o fe: "Experiència del misteri, enllà de l'enganyosa transparència de les explicacions". Això vol dir que, davant la sorpresa immensa que hi ha alguna cosa, i no el no-res, Déu se'm fa petit. Per a mi, no pot ser altra cosa que una explicació, grandiosa i benintencionada moltes vegades, és cert, però una explicació, al capdavall, feta de paraules, de paraules humanes.

Es pensa sovint que un ateu creu que Déu no existeix perquè Déu és més enllà del que pot creure. I per què no a l'inrevés? No és justament que creu que Déu no existeix perquè Déu és massa a prop nostre per explicar tot allò que és més enllà de nosaltres?

Ficció

Quan, a les llistes dels llibres més venuts que surten als diaris, en trobo alguns de poesia classificats com de "no ficció", em ve al cap un poema de Fernando Pessoa, signat precisament per Fernando Pessoa i no per cap dels seus heterònims. Es diu "Autopsicografia". Avui el llegeixo en la traducció de Joaquim Sala-Sanahuja:

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la via roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

Val la pena recordar també l'última estrofa de l'original:

E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razao,
Esse comboio de corda
Que se chama coraçao.

Potser seria massa fort el sotrac, en veure llibres de poesia a la llista de "ficció"? Llegim o escoltem poesia només perquè ens reconforta que s'hi diguin coses "de debò"? Han de ser "de debò" per ser "de veritat"? Els somnis no són ficcions?

Aturo aquí les preguntes que porten tan lluny.

Música per recordar

No parlo dels records que aquestes o aquelles notes ajuden a perfilar, sinó dels que són música. Música que tornes a sentir després d'algun temps, després de molt de temps, i tornes a escoltar i a reconèixer. En saps el camí perquè el vas fer, tot sol, més d'un cop, i un cop més hi trobes coses teves. Però no sabries dir-ne el nom ni tampoc per què et pertanyen. Ni tan sols ets un testimoni fiable del teu propi record.

Carnaval

El Carnaval ja no li servia per representar durant uns dies l'al·legoria del món i posar-lo en evidència, desacreditar-lo una mica, desemmascarar-lo. D'aquesta utopia, en quedava el senyal més melancòlic: tornar a casa de matinada, amb la disfressa que encara es mostra impúdica a un dia nou que la troba inofensiva.

M'assec a taula

Això és l'últim que va llegir abans d'adormir-se, en un llibre de Bertrand Russell que es diu Fonaments de filosofia:

Un diu: "M'assec a taula"; però hauria de dir: "Un dels successos d'una certa sèrie de successos, lligats causalment de la manera en què es constitueix la sèrie total que s'anomena persona, té unes certes relacions espacials respecte d'un altre succés d'una altra sèrie de successos lligats causalment entre si d'una manera diferent i que tenen la configuració espacial de l'espècie denominada amb la paraula taula." Jo no ho dic així perquè la vida és massa breu.

Quan es va despertar, va pensar en el gust del formatge, sense concretar gaire. Si la vida era massa breu, calia sintetitzar per guanyar temps. És clar que també podia asseure's a taula i menjar-se'n un tros d'aquell de cabra, tan bo.

Primera primera pàgina

El pare en venia. Venia rellotges i condons. Aquell dia, però, o no n'hi quedava cap, o es va trencar, o... Que nevés com mai no ho ha tornat a fer, també hi degué comptar. El cas és que ell, ara, més de quaranta anys després, era allà, veient damunt la taula el rellotge que son pare no havia venut, el que havia portat molts anys, el que havia continuat fent el mateix sorollet quan va morir.